“Mare, no cridis!”
L’actitud de pares i jugadors es té en compte en els resultats dels partits a nivell escolar
ALBERT LLIMÓS Barcelona |
La mort de l’aficionat del Deportivo de la Corunya Francisco J. Romero Taboada, Jimmy,
el 30 de novembre a les immediacions del Vicente Calderón de Madrid ha
reobert el debat sobre la violència en el món del futbol. A corre-cuita,
els màxims organismes espanyols busquen donar resposta a un problema,
el dels aficionats radicals, que s’arrossega des de principis dels anys
80. La majoria dels experts, però, consideren que és una qüestió
cultural i que requereix un canvi de mentalitat general de la societat
que s’ha d’impulsar des de l’educació als més petits. És una lluita a
llarg termini.
Catalunya fa temps que treballa en aquest sentit.
Des de fa uns anys es busca la manera que l’esport contribueixi a educar
i allunyar la crispació de les pistes i els terrenys de joc de les
competicions escolars dels més menuts. Arreu del territori hi ha
projectes en marxa perquè els nens i nenes concebin l’esport d’una
manera diferent. Una d’aquestes iniciatives és el Juga Verd Playdel Baix
Llobregat, un projecte pioner a tot Espanya que té en compte el
comportament del públic, els tècnics i els mateixos jugadors a l’hora de
puntuar els partits. La competitivitat perd pes, l’actitud passa a ser
el que més compta a l’hora de mirar la classificació final. Un partit
pot arribar a valer 10 punts, dels quals només tres depenen del
marcador.
El Consell Esportiu del Baix Llobregat fa mesos que
està en contacte directe amb el Consell Català de l’Esport per intentar
estendre el model del Juga Verd Play, o almenys el seu esperit, arreu
del territori. Si bé ells van ser pioners, i tenen el model més
desenvolupat, la resta dels 45 consells que hi ha a Catalunya també
intenten canviar la manera tradicional de concebre l’esport infantil.
L’horitzó és el 2020, quan es vol que tots els nens que practiquen
esport es regeixin per tres grans patrons: caràcter poliesportiu, hàbits
saludables i aposta pels valors. Cada Consell haurà d’apostar per un
dels tres eixos.
Així ho recull el Pla Estratègic de l’Esport, que es
va impulsar el 2013 amb la participació de més de 100 especialistes i
que intenta traçar les línies mestres del que ha de ser l’esport
infantil. “Hem demanat als consells que apostin pel que es fa al Baix
Llobregat, però donant marge, que tothom hi vagi arribant en la mesura
de les seves possibilitats”, explica el subdirector d’Esport de la
Generalitat, Oriol Marcé. Queden cinc anys per canviar les regles del
joc dels dissabtes al matí per a milers de nens i pares de tot
Catalunya.
Fa tot just un mes, al Parc Esportiu de
Cornellà, un pare va estar a punt d’agredir Aitor Orias. Una pilota
dividida, una munió de nens que es van llançar a capturar-la i un d’ells
que va quedar adolorit mentre la resta intentaven aconseguir la
cistella. El pare de la criatura colpejada va baixar de la grada directe
cap a l’Aitor, que feia de dinamitzador de joc, com es coneix la figura
de l’àrbitre en les competicions escolars del Baix Llobregat. No va
passar res. La resta de pares i els entrenadors van rebaixar la tensió,
mentre els jugadors, que amb prou feines saben fer botar la pilota, es
miraven l’escena embadalits. El resultat final va reflectir el que havia
passat. L’equip del pare que es va abraonar sobre l’Aitor, tot i que
havia fet més punts que el rival, va obtenir menys punts que el
contrari. Van ser superiors a la pista, però van perdre a la grada: a
les competicions escolars del Baix Llobregat, fins als 13 anys, el mal
comportament penalitza.
El Juga Verd Play va néixer com a programa pilot
el curs passat, precisament per minimitzar i eradicar situacions com la
que va patir l’Aitor. Es tracta d’un projecte destinat a més de 5.300
nens i nenes de la comarca del Baix Llobregat, en el qual participen 30
municipis i mig miler d’equips. Tots els partits d’handbol, futbol 7,
futbol sala, bàsquet i voleibol que organitza el Consell Esportiu, des
dels prebenjamins fins als infantils de segon d’ESO, es regeixen per les
regles del Juga Verd Play. “Sempre parlem dels hàbits saludables, de
l’esforç, del treball en equip... Això és molt teòric, però faltava una
iniciativa que enllacés aquests valors amb alguna cosa pràctica”,
explica el regidor d’Esports de Cornellà, i promotor d’aquest projecte,
José Manuel Parrado.
La família, el gran repte
“S’havia de fer alguna cosa”, exclama
l’Adriana González, tècnica d’esports de Cornellà. Aquest curs, després
d’uns anys allunyada de la realitat escolar, l’Adriana supervisa els
partits del dissabte al matí al pavelló del costat del Power8 Stadium de
l’Espanyol. “Hi havia crits, era angoixant. S’havia de conscienciar la
gent que, en aquestes edats, els nens han d’arribar a la pista contents i
n’han de marxar encara més contents”.
En alguns casos no era així per “l’actitud dels
pares” o dels “mateixos entrenadors”, explica l’Adriana, que entre
partit i partit topa amb l’Andrés González, entrenador del Santfeliuenc,
de la Tercera Divisió. L’Andrés, que durant molts anys va dedicar-se a
la formació, torna als orígens, ara com a pare. “Vaig deixar la base
cansat de barallar-me amb els pares”, lamenta. Precisament, més fins i
tot que la canalla, els familiars, especialment pares i mares, són
l’objectiu principal del Juga Verd Play: “Si el que volem és educar en
valors, el comportament cívic ha de comptar en el marcador final. I a
les famílies els hem donat un protagonisme que va més enllà de ser
purament espectadors”, explica el professor d’educació física de
l’INEFC, Carles Gonzàlez, un dels ideòlegs i impulsors del projecte.
“Hem tingut casos de prebenjamins en què els pares increpaven els
rivals”, sentencia l’Adriana. Els benjamins són nens de 7 i 8 anys que
encara han de sentir els crits d’algun pare que porta la competitivitat
fins a l’extrem.
“Els fills segueixen el nostre exemple”, admet la
Isabel, que ha acompanyat la seva filla a un partit de futbol sala de
l’Escola Joan Bardina de Sant Boi. Quan l’equip rival transforma un
penal rigorós assenyalat pel dinamitzador de joc, aplaudeixen
efusivament. “La competència vindrà més endavant”, argumenta l’Antonio,
assegut al costat de la Isabel, per explicar els aplaudiments a
l’oponent. “Els nens tenen el comportament dels pares, el mateix ADN”,
remata el Rafa, coordinador del Futbol Sala Cornellà. Al futbol “tots
pensen que el seu fill és un Messi o un Cristiano”, afegeix la Yolanda,
que té clar que el “futbol gran” genera més tensió: “Es queda aquí, al
futbol sala, tant sí com no”, assevera mirant l’Èric, que compagina
l’esport federat i l’escolar. El curs vinent la Yolanda té clar que
s’acabaran els partits a la intempèrie, on les revolucions són més
altes.
Nen expulsat
A la pista de la vora, els nens es reuneixen amb els pares després del
partit de bàsquet. L’Aitor ha fet valer la seva condició de
dinamitzador, molt més complexa que la d’àrbitre: ha fet seure un nen de
10 anys, “físicament molt fort, millor que la resta”. El motiu: “No
feia cas de les indicacions”. “Esgarrapava”, afegeix la Mireia, rival a
la pista. “Si ho fes un del meu equip li diria que parés”, assegura
tímida la jugadora del Mediterrània. Per evitar problemes, l’Aitor ha
pactat amb els entrenadors “canviar” el nen i deixar-lo a la banqueta,
sense jugar. “L’objectiu és educar”, afegeix. A més, quan aparegui la
classificació final, amb els punts del Juga Verd Play introduïts a
través d’una aplicació mòbil, també hi quedarà reflectit el comportament
del noi. Un equip pot aconseguir 10 punts cada partit: 3 si guanya (2
per l’empat i 1 per la derrota), 1 que atorga el tutor de grada (un pare
de l’equip rival que valora l’actitud), 1 del públic rival, 2 de
l’entrenador de l’equip oponent, 2 del dinamitzador de joc i un de
l’anomenat Suma Verds, que valora diferents factors com la puntualitat o
el fet que l’equip es presenti amb el nombre de jugadors suficient.
L’any passat el Juga Verd Play va ser una prova
pilot i enguany és una realitat a tot el Baix Llobregat. Tècnics i
dinamitzadors de joc en fan una lectura positiva. “Els pares ho valoren
més que els nens, la realitat a les graderies ha canviat molt, ara saben
que poden perdre punts”, explica Desiré García, entrenadora de
voleibol, l’esport menys conflictiu dels cinc que formen part del
programa. Parrado, impulsor del projecte, ho ratifica: “Es va notant, no
se senten crits, ni insults”. El regidor focalitza l’objectiu entre els
més menuts: “Si un jugador cau a terra, l’altre li dóna ràpidament la
mà. Estan captant la idea del projecte, en el moment que sigui innat...
victòria”. L’altre repte és que els nens participin del canvi a la
grada. Per no perdre punts, ells són els primers que demanen calma als
pares, a vegades més efusius i crispats que els mateixos jugadors. “Si
la mare cridés, tindria vergonya i li diria «No cridis»”, diu la Mireia.
Tot i això, els nens molts cops no són conscients
del vessant penalitzador del projecte. “Guanyar, empatar o perdre” és
l’únic que saben a aquestes edats, explica el Rafa, que acompanya el
Josep, de 9 anys, a un partit de futbol sala. “Acostumat a veure el
futbol per la tele, li costa entendre la classificació”, afegeix.
“L’únic objectiu és marcar un gol que li doni adrenalina tota la
setmana”, remata l’Antonio des de la graderia, atent al que fa la filla.
Guanyar i no ser campió
Fins que no arriben a l’edat
d’alevins, gairebé infantils, amb 12 o 13 anys, els nens són poc
conscients de la classificació. D’aquesta manera, s’eviten situacions
incòmodes per als pares, com la que va viure el Bruno, de només 7 anys,
el curs passat. Amb la penya Blanc Blava de Sant Feliu van acabar
imbatuts. “Havíem guanyat tots els partits i quan vam mirar la
classificació final havíem quedat tercers o quarts -explica la mare del
Bruno, l’Ester-. Els vam haver de comprar unes copes de campions
nosaltres”. La classificació final va reflectir més coses que el
marcador. No va ser per mala conducta -tot i que a vegades “et
dispares”, diu l’Ester-, sinó perquè no van complir amb els mínims que
exigeix el Juga Verd Play, que requereix que els pares puntuïn l’actitud
del rival. Aquesta és una de les assignatures pendents, que tothom s’hi
impliqui, admet l’Adriana. Qui no ho fa en surt penalitzat.
Només guanyar
Un dels dubtes que plantegen els pares
és el canvi que poden notar els fills quan es federin o arribin a
cadets, ja de ple en l’edat adolescent. Llavors, la competitivitat es
redimensiona. L’Andrés González, que ara entrena amateurs, no hi veu
problema: “¿Quants equips alevins hi ha a Catalunya?”, es qüestiona per
relativitzar la competitivitat. “El partit del dissabte hauria de ser un
altre entrenament. A determinades edats no es pot exigir
competitivitat”, afegeix. Tot i això, l’exigència hi és, i s’ha
convertit en un dels grans reptes per al Juga Verd Play. Molts
entrenadors pensen només a guanyar i donen pocs minuts als menys hàbils.
A vegades, reconeix l’Adriana, els tècnics tampoc accepten que el
dinamitzador de joc assegui el millor jugador d’un equip per mala
conducta.
“Cal buscar iniciatives que procurin fer-nos
reflexionar sobre el valor de l’esport i de la victòria, de l’actitud i
de l’aptitud, de la participació i de l’espectacle per, a poc a poc,
anar provocant canvis de comportament”, explica el professor de la
Universitat Ramon Llull, i expert en la matèria, Enric Maria Sebastiani.
Per molts canvis que s’implantin a nivell
professional, eradicar la violència o, almenys, canviar les conductes en
els camps de futbol i els pavellons poliesportius passa per anar a
l’arrel del problema: l’educació dels més petits i els seus referents
més immediats, els pares. “Podem crear normatives i prohibir coses, i
que potser siguin una mica útils inicialment, però el que faran és
simplement ocultar o endarrerir l’aparició, de nou, del problema”,
remarca Sebastiani.
Al Baix Llobregat s’han bolcat de ple en l’intent
de fer un salt cultural, amb un projecte que trenca amb el sistema
clàssic que ha dominat els patis de les escoles durant molts anys. El
Juga Verd Play té una doble dimensió: en una, el marcador, competeixes
contra el rival; en l’altra, el comportament, contra tu mateix. L’esport
és una eina més per canviar la societat, que necessita la complicitat a
les aules i sobretot dels pares. Ells són, molts cops, el problema.
No hay comentarios:
Publicar un comentario