Contacontes del segle XXI
En un temps en què manen mòbils i tauletes, engrescar els nens a agafar un llibre no és feina fàcil. Com es pot aconseguir?
MARTA ESPAR |
La Meritxell Yanes és actriu i directora, però, una
mica per casualitat, una mica per guanyar-se la vida de joveneta, va
començar a explicar contes i ja no ho pot deixar. Avui forma part del
grup de contacontes Va de Contes (www.vadecontes.cat), un col·lectiu
d’actors i actrius que es defineixen com a “rondallaires de l’ull viu
amb un bagatge de milers de sessions de contes a les maletes”. L’Oriol
Toro és periodista i responsable d’un portal de notícies, però se sent
narrador de cap a peus. És un dels set amics que un dia van decidir
muntar el grup Vivim del Cuentu (www.vivimdelcuentu.org), creat el 2006
per acostar contes i històries tradicionals a petits i grans. Tant la
Meritxell com l’Oriol -i igual que la majoria dels contacontes d’aquest
segle XXI- viuen d’una altra feina, però les editorials, les
biblioteques o entitats del lleure els contracten per anar a explicar un
conte on creuen oportú. I asseguren que la màgia que es crea quan les
paraules comencen a inundar una sala té poc a envejar a la de qualsevol
pantalla.
Com són els narradors del segle XXI? Quina
funció tenen? Per què segueixen omplint amb tant d’èxit sales i aules,
malgrat la inundació de tauletes, ordinadors i videojocs que tenen els
nanos al seu voltant? El Rubén Martínez Santana és narrador oral i
formador de contacontes: porta més de 12 anys com a professor del taller
Atrapa la paraula, del Consorci de Biblioteques
de Barcelona, entre d’altres. Des de petit ha escrit històries per ser
explicades en veu alta. Llavors, a la seva Caracas natal les
representava amb titelles als seus amics. Avui, instal·lat des de fa
dècades a Catalunya, compleix 30 anys com a narrador oral. Funcions?
Segons Martínez Santana (www.rubenmartinezsantana.com), la primera
funció del contacontes és convocar la creativitat de la gent perquè
imaginin, vegin, escoltin.
Transmetre valors
Però aquest narrador expert insisteix que, a part de ser un art en si
mateix, també té una finalitat pedagògica. Des de sempre, les mares o
pares, àvies o avis, han intentat transmetre els valors que els
semblaven més oportuns a través de les històries que han explicat als
fills o néts. A més, els contes també poden tenir un efecte terapèutic,
en abordar un sentiment o un estat d’ànim que costa d’acceptar, com la
gelosia davant del naixement d’un germà o per què no és bo dir mentides.
“I també pot aclarir conceptes, com fan alguns contes que, per exemple,
expliquen conceptes de matemàtiques; poden fer descobrir al
lector/oient que les mates són divertides”, afegeix. Però el més
essencial, assegura, és que “mentre siguem humans, seguirem explicant
contes” perquè “és una excusa per trobar-se amb l’altre, una trobada que
s’ha celebrat des dels inicis de la paraula”.
L’Oriol Toro, contaire de Vivim del Cuentu, que va ser format de la mà
de Martínez Santana, també té clara la funció del narrador del segle
XXI: “Despertar la gent!”, contesta amb passió. “Estem adormits, anem a
mil per hora i superaccelerats pel món, i asseure’t durant una horeta a
escoltar una altra persona, que t’explica una història que et transporta
a espais màgics i et porta a implicar-te en les situacions que et va
relatant, t’ajuda a despertar-te, tenir noves idees i fer símils amb la
vida real”.
I és que els contes no són només cosa de
nens. I, si no, només cal assistir a una sessió d’un contacontes en una
biblioteca, escola, casa o espai lúdic per observar com els pares o
adults acompanyants acostumen a quedar fascinats per la història. “Els
contacontes no som necessaris -diu l’Oriol Toro, conscient que es tira
pedres sobre la pròpia teulada-; de fet, tothom pot ser un contacontes
fantàstic, i els pares, els que més. Jo m’he fet narrador gràcies al fet
que els meus pares, mestres tots dos, eren fantàstics contacontes”.
Tècnica i formació
Però per ser un narrador oral professional cal aprendre tècniques
d’expressió oral, teatral, com dissenyar i estructurar una sessió, com
escollir un conte i tota una sèrie de tasques que requereixen una
formació. La Meritxell Yanes (www.meritxellyanes.com) explica que ella
estava estudiant i treballant d’actriu quan va decidir apuntar-se a un
curs de formació perquè en aquell moment, l’any 1999, des de la
Diputació de Girona es va impulsar una campanya per potenciar el conte a
les biblioteques. Des de llavors fins ara el nombre de sessions ha
caigut per culpa de la crisi, però a Catalunya continua havent-hi una
forta tradició narradora i un gran nombre de grups (www.contacontes.cat)
que saben anar-se adaptant als nous temps.
“Explicar
contes és diferent que fer teatre, perquè el contacte amb el públic és
molt directe i enriquidor”, assegura la integrant del grup gironí Va de
Contes. De manera semblant als molts altres grups de contaires que hi ha
al país, aquest col·lectiu de Celrà es reuneix una o dues vegades al
mes per compartir experiències i objectius. Ho tenen clar: “L’hora del
conte no és escenificar, sinó narrar”. I, entre altres coses, serveix
també per potenciar la lectura. “Quan acabo la sessió -explica la
narradora i actriu-, acostumo a incitar els nens perquè remenin contes a
la biblioteca i els expliquin als seus pares”. Llavors faran ells de
contacontes i “se’ls despertaran la imaginació i les emocions”.
I és que, tal com també apunta l’Oriol Toro, “escoltar un conte et fa
descobrir més coses de la vida i, en identificar-nos amb els
personatges, aconseguim entre tots formar personetes a partir dels
exemples que surten al conte”.
Un conte i un follet
Un altre exemple. La Rat Cebrián és mestra. Tanmateix, disfruta com una
nena quan visita les cases en divendres o dissabte al vespre per muntar
una sessió de contes amb el seu estimat follet. La Rat és part del
col·lectiu Entre T(r)es (entretes.blogspot.com.es), format per ella i
dues amigues més -l’una bibliotecària i l’altra dinamitzadora cultural-,
i expliquen contes a domicili per les comarques de Tarragona. Però van
un pas més enllà encara: cobren els seus serveis en espècies. És a dir,
en lloc de cobrar diners, reben el que la família que visiten desitgi
oferir-los. Pot ser una cistella de verdures, uns sabons casolans, una
traducció necessària o que els deixin una casa per un cap de setmana a
la Vall d’Aran.
Compten que una sessió de contacontes
costaria uns 60 € i, per tant, animen els pares a fer que no sigui una
sorpresa, sinó que pactin amb els nens què els poden oferir a canvi. “No
volem que els diners siguin un impediment per escoltar un conte”,
explica Cebrián.
Els favorits
D’històries n’expliquen de tots colors. Amb mil i un personatges. Però,
com tothom, els contaires també tenen els seus preferits. Per exemple,
un dels contes favorits de la Meritxell Yanes és El carrer de les bruixes,
publicat per Edebé Edicions. L’Oriol Toro va estrenar-se com a
contacontes amb el llibre que explica la història de l’adopció de la
seva neboda: Busco una mare, de l’Editorial La Galera. Al Rubén Martínez Santana li encanta Un pasito y otro pasito, d’Ediciones Ekaré. I el vostre preferit, quin és?
No hay comentarios:
Publicar un comentario